EL CONTE DE ZP O L’HORA DELS VALENTS

Publicat el 3 de juny de 2006 al diari Segre     Aquesta campanya que acaba de començar, suposadament per tal que la ciutadania confirmi o no les retallades imposades una nit a la Moncloa al text del nou Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre, reproduirà a gran escala el mateix que vam viure la setmana passada al Saló de Plens de la Paeria: Mentre des d’Esquerra aportem dades i raons sobre les quals argumentem la nostra oposició a la proposta actual, des del front contrari s’esgrimeixen frases buides de contingut, apel·lacions al vot de la por i molta propaganda de les coses boniques que vindran si callem davant tanta mentida i incompliment de la paraula donada. 

 Molt gràficament, el president d’Esquerra, Josep Lluís Carod-Rovira, va dir que l’Estatut del 79 era un pis de 30 metres quadrats, que l’aprovat al Parlament el 2005 és un pis de 100 metres quadrats i el que ara es posa a votació n’és un de 40 metres. El mateix candidat Isidre Gavín ha dit que és veritat i que això demostra que la seva proposta, la de Mas i Zapatero, és millor que l’actual Estatut de Sau i, per tant el principal motiu per recolzar-lo. 40 metres quadrats pels propers vint-i-cinc anys de família nombrosa, aquesta és l’aspiració de CiU.

La proposta del Parlament, que és la institució que representa la sobirania popular catalana, ens permetia encarar el futur de la nació –no d’una nacionalitat- amb una perspectiva folgada i amb un espai ampli per viure. Aquell 30 de setembre es van aixecar les il·lusions de la ciutadania catalana, les mateixes il·lusions que s’anaven retallant a cada centímetre que s’abaixaven els pantalons a la Moncloa.   

Aquest dimarts, al Congrés dels Diputats, el secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós, va preguntar fins a cinc vegades al president Zapatero quants euros de més suposa per a Catalunya la proposta d’Estatut retallat. No va haver-hi resposta. O pitjor encara, Zapatero –ZP a partir d’ara- ens va demanar als catalans confiança en la seva gestió per aprofundir en l’autogovern de Catalunya. Qui ens demana confiança? La mateixa persona que va prometre, quan necessitava dels vots de Catalunya, que acceptaria la proposta d’Estatut que el Parlament li enviés? La mateixa persona que va prometre una baixada al preu de l’AVE Lleida-Madrid que va durar només dues setmanes? La mateixa persona que ha permès que el dèficit de RTVE s’eixugui amb l’eliminació de mitjans de comunicació catalans?  

Confiança poden demanar només aquelles persones que amb els seus actes han demostrat que compleixen les seves paraules. Ens diu ara, ZP, que vol rescatar els peatges de les autopistes catalanes. Ho diu qui ha evitat que la Generalitat pugui decidir les seves polítiques d’infraestructures. Ens diu ZP que no ens amoïnem pel fet que Iberia retiri els seus serveis europeus de l’aeroport del Prat. Ho diu qui ha impedit que la Generalitat tingui la competència sobre els ports i els aeroports catalans. Ens diu ZP que confia en noves col·laboracions amb l’esquerra nacional catalana. Ho diu qui ha instigat i pactat amb la dreta l’expulsió d’Esquerra del Govern de la Generalitat. Tot un conte de la lletera!

Quina credibilitat es pot tenir davant la ciutadania amb un historial així? Si acceptem aquest marc estatutari el proper 18 de juny, qui es podrà queixar d’aquí un parell d’anys de que el finançament no arriba? Qui podrà aixecar la veu quan s’incrementin els peatges? Ara com ara, ja l’actual Generalitat monocolor i provisional parla de peatges selectius a l’Eix Transversal. I a callar, ens diran, perquè així s’haurà votat i així s’haurà volgut.

En Jaume Fernández, president d’Esquerra al Segrià, porta mesos dient que ara és el moment dels valents, que ara és el moment en el qual s’han d’aixecar els homes i les dones disposades a plantar cara aquells que volen jugar impunement amb els nostre present i el nostre futur. Crec que té tota la raó. Amagar-se ara, anar-se a la platja per fer veure que això no va amb un o mirar cap a un altre costat amb el desig que ja apareixerà qui arreglarà tant desgavell és allargar molts anys més l’agonia de les dues darreres dècades. Els valents, en moments de cruïlles històriques com l’actual, no han de ser confosos amb herois solitaris, sinó entesos com la suma d’individualitats conscienciades de que ja està bé d’entomar tanta ignomínia.

Puigcercós li va recordar ZP que al 1932, quan el President Macià acceptà les retallades a l’Estatut de Núria ho va fer perquè calia salvar la República. Que al 1979, quan Catalunya va assumir una nova retallada ho va fer perquè calia salvar la democràcia. I ara, a qui estem salvant amb l’estatutet de la Moncloa?, es preguntava el diputat. ZP callà. Perquè sap que està demanant als catalans i les catalanes que li salvin la cara, a ell i a Mas. I no serem prou valents com per posar Catalunya davant de tan joc brut? Jo encara confio en els valents.