‘DELIRIUM TREMENS’

Publicat el 24 de maig de 2006 al diari La Mañana     Encara no havia finalitzat el recompte oficial dels vots del referèndum amb el qual la ciutadania de Montenegro s’ha pronunciat a favor de la seva independència de Sèrbia i el màxim representant de la política exterior de la Unió Europea, el socialista espanyol Javier Solana, s’aprestava a dir que qualsevol comparació entre el procés de Montenegro i un altre país europeu “ratlla el ‘delirium tremens”. Allò que la Unió ha d’acceptar per a uns no és vàlid per a uns altres, i en la ment de tots estan Catalunya i Euskadi. Potser no val el mateix un vot en funció de la latitud en la qual sigui emès.

El referèndum de Montenegro ha servit per tal de visualitzar el mecanisme i les condicions segons les quals és possible que a l’Europa del segle XXI puguin néixer nous estats de nacions i pobles amb història pròpia. La Unió va imposar uns criteris restrictius per tal de donar com a vàlid el resultat, com que la participació superés el 51% del cens i que els partidaris del sí a la independència fossin més del 55% dels votants. Complerts els requisits, s’accepta la victòria independentista i, a corre-cuita, es parla d’excepció i es deixa clar que aquestes coses no poden passar mai als actuals estats de la Unió Europea.

Es dóna la paradoxa que Montenegro pot formar part del club europeu abans que Sèrbia, i haurà estat gràcies a la seva independència del país que no vol col·laborar amb la justícia internacional que investiga els brutals crims comesos durant la guerra de Bòsnia. Però aquestes bondats són automàticament negades als demòcrates europeus que ens sentim part d’una nació sense Estat. De fet, estem delirant per aspirar, com a mínim, a somiar amb un procediment democràtic que doni la veu al poble.

En lloc d’això, aquí funcionem amb un procés de somni dolç, en el qual les decisions importants de la nació catalana es prenen de nit entre dues persones que deixen en entredit la veu del 90 per cent del Parlament de Catalunya. Déu ser que deliraven els senyors i les senyores diputades que el 30 de setembre passat van rubricar un article primer de l’Estatut que deia “Catalunya és una nació”. Ras i clar. Clar i català.

En lloc del deliri nacional, a la Moncloa van imposar una frase dormidora que diu que  “Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional bàsica”. Dormien aquells que havien de garantir que es complís la paraula donada? O, potser va ser en mig d’un somni, que el llavors candidat Rodríguez Zapatero va prometre que “aprovarem a Madrid l’Estatut que ens vingui de Catalunya”? Potser delirem els que pensem que un president ha de respectar allò que va anunciar quan no sabria si guanyaria les eleccions.

En tot cas, mentre uns somien amb un futur d’autodeterminació dins la Unió Europea, d’altres, ara com ara, continuarem patint la desqualificació i l’atac delirant sense mesura per ser fidels al que la representació democràtica del poble de Catalunya va decidir en llibertat. Serà difícil que ningú no insisteixi en fer comparacions. Serà difícil que molts dirigents polítics puguin convèncer el seu electorat que aquí ens hem de limitar a somiar truites i a callar. Serà difícil que el referèndum del 18 de juny es pugui fer ja sense tenir la referència somiadora del referèndum del 21 de maig.

Però tampoc això ho podrem dir massa alt, ja que, vista la campanya de la por que des d’altres partits s’ha començat a esbombar, de ben segur que algú voldrà fer planar sobre l’opinió pública el fantasma de la guerra dels Balcans si a Catalunya guanya el No independentista a l’Estatut retallat. En canvi, ens voldran fer creure que el Sí de la por és el democràtic i l’europeu. En què quedem? Per a Montenegro, la independència és el camí per entrar a la Unió Europea i per a Catalunya seria el de l’expulsió del paradís democràtic?

Deliren aquells que es pensen que les mentides, per molt que es repeteixen, es transformen en veritats. Deliren aquells que es pensen que el 18 de febrer, a Barcelona, un milió de persones somiaven amb el dret a decidir que som una nació un somni que s’esvaeix amb les primeres llums de l’alba. Deliren els que li han donat l’esquena a la sobirania popular catalana i creuen que continuaran omplint-se la boca de democràcia sense que ningú no li contesti.

En tot cas, jo encara creuré que d’aquí poc més de tres setmanes el somni pot començar a ser una realitat.