AQUEST MATÍ…

Aquest matí he anat als serveis territorials d’Educació per tal de fer efectiva la meva sol·licitud de reincorporació al departament, després d’onze anys d’estar en situació de serveis especials, tal com vaig anunciar dijous de la setmana passada. Sé que aquests dies, fruit de la ressaca electoral i de les diferents novetats en l’àmbit informatiu, resulta difícil destriar què es rumor i què notícia, què possibilitat i què realitat… en definitiva, què és blat i què res més que palla.

Per aquest motiu, i pel fet que l’únic cert que m’ateny és que divendres assistiré al meu darrer Ple de la Paeria i que dissabte hi seré (aquest cop des del públic) per donar tot el meu suport i escalf a la Montse i el Xavier en aquesta nova, engrescadora i important etapa, no vull parlar-vos de futur, sinó del passat més recent, aquell que va del passat dijous fins avui.

Diuen que la política és ingrata, que quan deixes de tenir responsabilitats ningú no se’n recorda de tu, que el teu telèfon sembla desaparèixer de les agendes, que el buit ho omple tot. Com també deien que ningú no assumeix mai responsabilitats o que la nit electoral tothom guanyava sempre. Algun d’aquests tòpics ja els hem trencat, i vull rebatre ara el primer.

Vull donar les més sinceres gràcies a tothom que al llarg d’aquests dies m’han fet sentir, realment, important. Important per a persones que s’han preocupat per mi, que m’han expressat sentiments sincers, ara que els resultats no han estat bons i que havia anunciat que renunciava a l’acta de regidor, ara que les paraules no poden obeir de cap de les maneres a espectatives futures.

Vull agrair molt sincerament totes aquelles opinions que des de l’apreci han censurat la meva decisió i m’han demanat que continués, com també totes aquelles que han dit que l’entenien i la compartien. Vull agrair als qui m’han preguntat si podien fer alguna cosa per mi, a aquelles persones que m’han proposat d’omplir l’agenda amb vetllades d’amistat, als qui m’han dit que no patís, als qui en trucar-me o trobar-me no han pogut contenir una llàgrima, als qui m’han recordat que la vida és molt llarga i que sempre pot ser plena, als qui s’obstinen a vetllar per mi… a tanta gent que m’han fet veure que m’aprecien i m’estimen.

Però entre tota aquesta gent vull fer només dues distincions: la meva família i l’equip de gent amb qui he tingut l’honor i el plaer de compartir projecte i un tram, de vegades més llarg, altres menys, del camí.

Tornant a l’actualitat, aquest matí he anat als serveis territorials d’Educació per tal de fer efectiva la meva sol·licitud de reincorporació al departament, després d’onze anys d’estar en situació de serveis especials, tal com vaig anunciar dijous de la setmana passada…